ES | CA | EN | RUS |  中文
Facebook SF AbogadosTwitter SF AbogadosLinkedin SF Abogados
Facebook SF Abogados Twitter SF Abogados Linkedin SF Abogados

  

  

Cercador

Dijous, 28 Mai 2020 10:29

És el mateix llibertat d’informació que d’expressió?

Molt s’està parlant aquests dies sobre els 'excessos' en que el Govern està incorrent en la repressió de les llibertats i els drets fonamentals, prenent peu de la situació d’emergència sanitària provocada per la pandèmia de la Covid-19, per, al socaire de l’estat d’alarma declarat per la gestió de la mateixa, prendre mesures pròpies d’un estat d’excepció, d’acord amb la Llei Orgànica 4/1981.

Ha provocat inquietud l’anunci del Govern de regular les anomenades fake news, de manera que això pogués comportar d’exercici de censura informativa. La situació d’excepcionalitat que vivim bé pogués servir d’excusa per dur a terme una retallada de les llibertats d’expressió i d’informació, com ha succeït en ocasions anteriors. Ara bé, la resposta a aquest difícil assumpte no s’imposa amb total evidència.

D’acord amb la doctrina del Tribunal Constitucional, la comunicació que el dret fonamental a la llibertat d’informació (consagrat a l’art. 20.1 d) de la nostra Carta Magna) protegeix és la que transmet informació veraç relativa a assumptes d’interès general o de rellevància pública (per totes, STC 28/1996, de 26 de febrer, FJ 2, i STC 29/2009, de 26 de gener, FJ 4).

També en relació amb el requisit de la veracitat de la informació, recorda la STC 24/2019, de 25 de febrer (FJ 5º), el mateix no exigeix que els drets siguin rigorosament veritables, sinó que s’entén complert en els casos en què l’informador hagi realitzat, amb caràcter previ a la difusió de la noticia, una tasca d’indagació d’aquells amb la diligència exigible a un professional de la informació. Així, queda protegida pel dret fonamental fins i tot la noticia errònia, sempre que hagi precedit aquesta indagació i que l’error no afecti a l’essència del que s’ha informat.

El Tribunal Constitucional, en les sentències citades, fa un exercici de discerniment entre la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació, sovint invocades conjuntament i citades com diferents. La doctrina constitucional al respecte apareix compendiada a la STC 79/2014, de 28 de maig, FJ 4. En ella, es recorda que el TC, des de l’antiga STC 104/1986, de 17 de juliol, distingeix entre el dret que garanteix la llibertat d’expressió,l’objecte són els pensaments, idees i opinions (concepte ampli que inclou les apreciacions i els judicis de valor) i el dret a comunicar informació, que es refereix a la difusió d’aquells fets que mereixen ser considerats noticiables.

En aquesta distinció entre pensaments, idees i opinions, d’una banda, i comunicació informativa de fets, d’altra, té una importància decisiva a l’hora de determinar la legitimitat de l’exercici d’aquestes llibertats, ja que mentre els fets són susceptibles de prova, les opinions o judicis de valor, per la seva mateixa naturalesa, no es presten a una demostració d’exactitud, i això fa que a què exercita la llibertat d’expressió no lo sigui exigible la prova de la veritat o diligència per exprés mandat constitucional, que ha afegit al terme 'informació', al text de l’article 20.1 d) CE, l’adjectiu 'veraç'.

D’altra banda, en aquells casos, nada excepcionals, en els quals es barreja la narració o descripció d’esdeveniments amb l’exteriorització de pensaments, idees o opinions, per determinar quin és el dret fonamental efectivament en joc, el Tribunal Constitucional ha vingut atenent “a què aparegui com a preponderant o predominant” (STC 4/1996, de 19 de febrer, FJ 3). I a aquest efecte la doctrina constitucional considera determinant el que del text es desprengui “un afany informatiu” STC 278/2005, FJ 2) o que predomini intencionadament l’expressió “d’un judici de valor”.

Partint de la jurisprudència que succintament ha quedat exposada, la llibertat d’informació – entesa com el dret a emetre i rebre informació 'veraç'- no empara el dret a emetre 'notícies falses', que s’emeten sota l’aparença de fets de transcendència pública que es comuniquen, i no com idees o judicis de valor que s’emeten o expressen, sempre sota el prisma o filtre subjectiu del periodista o opinador. En cada cas, convé distingir, també, segons es tracti de noticies que es contenen en un article d’opinió, o d’opinions que s’aboquin en un article informatiu. En el primer cas, estarem davant l’exercici de la llibertat d’expressió i en el segon, en un cas de llibertat d’informació, atenent al contingut en cada cas prevalent o preponderant.

Per tant, el complex exercici de discerniment del legislador, a l’hora de posar límit a les noticies falses, haurà de passar per delimitar davant quin tipus de contingut ens trobem: si davant un fet 'fals' que no s’ajusta a la realitat, no veraç per tant -en aquest cas, tal informació no es troba emparada pel dret fonamental de l’article 20.1.d) CE- o si davant d’una opinió, pensament o judici de valor –que troba aixopluc en la llibertat d’expressió de l’article 20.1.a) CE-. En l’encert en aquest exercici de ponderació, radicarà la bondat de la solució que s’adopti.

Diari Digital Expansión